Ficada de pota

Hi ha moments del dia que els carrers es tornen silenciosos. En aquests moments, si t'atures i escoltes, sents molt millor el pas lleuger d'un noi amb vambes, el soroll d'una persiana que baixa, el cop metàl·lic d'unes crosses, una bicicleta que corre, el pas insegur d'unes sabates de taló massa alt. No cal que sigui mitjanit, n'hi ha prou que sigui l'hora dels últims autobusos diürns, l'hora que la ciutat comença a badallar. En aquests moments, els sons se'm tornen més transparents.

Era un vespre, un d'aquests moments, i esperava un dels últims busos diürns. Vaig sentir un so molt familiar que s'acostava des del xamfrà a poc a poc. Vaig pensar que el més probable era que passés de llarg, i llavors l'oblidaria. Però no va ser així, la persona que emetia aquell so va venir fins a la parada a esperar un autobús com jo.

El so m'era tan familiar... Si no ho hagués estat, podeu estar segurs que no hauria dit res i, novament, l'hauria oblidat. No vaig tenir cap dubte que era el soroll d'un bastó de cec, probablement el mateix model que el meu, amb el mateix tipus de puntera. En el terra quadriculat de les voreres més clàssiques de Barcelona, el meu bastó fa un roc-roc de plàstic dur sobre pedra que conec més que bé.

Tan clar ho tenia, que vaig saludar l'autor del soroll:

- Hola, compi.

- Ai, hola, filla -era una senyora gran.

- És que he sentit el bastó -i llavors hi vaig caure que la senyora no devia veure el meu, així que vaig afegir-: Jo també porto bastó -i el vaig fer sonar contra terra un parell de cops.

- Ai, no, no és un bastó, és el carro de la compra. És que em costa caminar i el porto per arrepenjar-m'hi una mica.

Xof! Havia ficat la pota! Vaig decidir riure una mica, disculpar-me i treure-li ferro.

- Ah, bona idea! Ostres, doncs m'ha semblat que era un bastó com aquest. Perdoni, eh? Hahaha, ostres, perdoni.

- No passa res, dona. Em va bé, aquest invent del carro.

- Sí, sí, clar, li deu donar estabilitat. Ostres...

- Quin autobús agafes? Ara ve el...