Entrevista

Arran de la visita a l'Escala de l'evasió de la Fundació Joan Miró, de la qual ja us vaig parlar, em van fer la següent entrevista. Va sortir a la contraportada d'El Periódico el dia 4 de gener.

Això és la pàgina escanejada, perquè vegeu la foto (si no es veu, aviseu-me!):



«M'imagino el blau i en tinc prou per sentir pau i calma»

Joan Miró volia que la seva pintura arribés a la gent, a l'ànima de les persones. «I, si no, ¡pitjor per a ells!», deia.

Als 38 anys i cega des dels 18, aquesta investigadora de llengües amenaçades a la Universitat de Barcelona va anar a l'exposició L’escàla de l'evasió a la Fundació Joan Miró amb la intenció de descobrir si podia entendre aquest tipus de pintura. I no només la va entendre, sinó que li va arribar a l'ànima.

-Hi ha gent que davant dels quadros titulats Blau mira i no hi veu ni sent res. Vostè, ¿què hi veu?

-Abans m'han explicat que aquests tres quadros tenen unes dimensions considerables, que estan pintats totalment de color blau, d'un blau més aviat clar, i que hi ha alguna ratlla i motius discrets. No sé dir-li on són aquestes ratlles, però és igual, m'imagino envoltada d'una gran superfície blava i en tinc prou per sentir pau, calma i benestar.

-¿Ha vist algun cop el color blau?

-Vaig perdre la visió als 18 anys i tinc el record dels colors. Encara que potser no és el to exacte, sé que aquest blau de Miró no és fosc.

-Abans de perdre la visió, ¿disfrutava de l'art?

-Doncs no, no m'interessava gaire.

-<,Recordava l'obra de Miró?

-Tenia records de quadros amb línies negres, taques de colors, fons blancs... Venint cap a l'exposició pensava: «A veure si finalment entenc què vol dir tot això». ¿Per què de vegades hi surt una escala? ¿Per què hi apareix la figura humana tan deformada? ¿Per què de vegades sembla un dibuix tan infantil? ¿Realment ho és? En el seu moment no hi vaig donar importància i no vaig intentar entendre-ho.

-¿I ara?

-He descobert que puc disfrutar la pintura i vull iniciar-me en altres artistes i estils. Com més abstracte i de línies més senzilles, millor, perquè això em facilita la comprensió de les obres.

-La crítica que es fa a l'art modern, i sobretot al contemporani, és que no s'entén. ¿Si tanquéssim els ulls ens arribaria més?

-Veure les obres amb tot detall sempre és fantàstic, però si tanques els ulls i deixes volar la imaginació en lloc d'usar la raó, és més fàcil que sentis la immensitat que transmet un blau o la violència d'un vermell. Per exemple, els tres quadros de L'esperança del condemnat a mort...

-Miró els va acabar de pintar el mateix dia que van executar Salvador Puig Antich, el 1974.

-Exacte. Nosaltres anem pas a pas. Primer ens fem una composició mental de com està disposada la pintura a través d'unes làmines amb relleu. A El condemnat són simples ratlles arrodonides, pinzellades i taques. A partir d'aquí, amb el títol i algun text de Miró sobre com va concebre el quadro i què volia transmetre, ja pots fer la teva interpretació i decidir si allò et transmet llibertat o soledat.

-No n'hi ha prou de mirar per veure-hi.

-La pintura és molt més que un dibuix i uns colors sobre una tela. Té un sentit i una intenció al darrere, i més en quadros com aquests, que transmeten la guerra, el malestar, fets històrics que no ho sembla, però que hi són. Al no veure-hi, això és el que a mi m'importa més i no saber detalladament quines formes té el quadro o com està fet.

«Aquesta idea que tots els cecs hi veiem més cap endins em sembla una mica tòpica»

-¿Diria que la ceguesa l'ha fet més sensible a l'art?

-...No ho crec. Potser sóc més sensible a les persones, a les vivències i a les emocions que a les coses materials. M'interessa la part més... humana. Però aquesta idea que tots els cecs hi veiem més cap endins em sembla una mica tòpica. Jo no sé si sóc així perquè no hi veig o perquè la vida m'ha portat cap aquí.

-¿I no s'hó ha preguntat mai?

-No, i no estic segura de si aquesta sensibilitat és per la ceguesa o per l'experiència vital de tota la meva condició en general. Vaig perdre la visió als 18 anys, però ja tenia una discapacitat anterior, epidermòlisi ampul•lar distròfica. Tinc la pell extremadament fràgil, plena de ferides, els dits de les mans se m'ajunten i me les han d'anar operant, a més de problemes cardíacs i altres coses.

-Des de la dificultat del seu dia a dia, ¿li sembla que ens hem convertit en una societat de ploramiques?

-¡A mi també em preocupa la crisi! Si perdo la meva feina a la universitat, ¿on aniré amb aquesta discapacitat a buscar una feina que m'agradi? Però sóc positiva, m'alegro de les coses que van bé, i les que no, intento relativitzar-les. Estic contenta perquè encara tinc feina i perquè avui em trobo bé.