La noia hondurenya de qui us he parlat en altres ocasions no veu els accents quan llegeix. No és que tingui cap problema físic de percepció (altrament dit "problema de vista"), és que senzillament li passen desapercebuts. Quan llegeix en castellà gairebé no se li nota, només si es topa amb alguna paraula desconeguda, és clar. Però quan llegeix en català, que per escrit encara li és força aliè, fa recaure les síl·labes tòniques on bonament vol.
Durant la campanya nadalenca d'enguany, un dia estàvem aturades al carrer davant d'una porteria i va llegir un anunci de la paret:
-- "El tio solidari" -va dir.
Acte seguit s'ho va traduir:
-- "El tío solidario" -i va posar un to inequívocament interrogant...
Jo, que me l'escoltava, vaig trigar uns segons a entendre de què anava la cosa.
-- "El tió solidari"! -vaig exclamar.
Llavors va rellegir l'anunci, es va adonar del petit palet damunt de la o i es va corregir. Vam riure i vam estar a punt de deixar l'anècdota aquí. Poc m'imaginava que em diria que no quan, al cap d'uns segons de rialles, li vaig preguntar si sabia què era el tió... Sis anys a Barcelona, sis Nadals aquí, i el tió li era encara més aliè que els accents.
Crec, tanmateix, que ja no ho oblidarà. Uns dies després de la meva explicació, va assistir a la seva primera cagada a la guarderia d'una amigueta nostra i va tornar tota emocionada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada