Aquesta setmana vaig anar a fer un cafè amb la Yohana, la noia que viu amb mi i m'ajuda amb les feines domèstiques. Era al migdia, en una cafeteria ben coneguda al costat mateix de la Facultat. No donaré més dades, segur que molts ja sabeu de quina parlo. Sí, sí, aquesta mateixa!
Doncs bé, vam entrar i vam seure. Al cap d'un moment se'ns va acostar el cambrer, el mateix de fa no sé quants anys. Sí, sí, aquell! Encara a un parell de metres de la taula, va començar a dir:
- Voleu que us porti la ca...? ¿Os traigo la carta?
Què havia passat? El canvi de trajectòria de la veu m'ho va deixar ben clar: el cambrer havia començat la frase adreçant-se a mi, però en arribar a la taula havia girat el cap en direcció a la meva acompanyant i ja va estar, immediatament va canviar de llengua.
Un automatisme fascinant! I depriment...
Per a la majoria de catalans, encara és ben natural: la Yohana és d'Hondures i el tipus de cabell, el color de la pell, etc. la delaten com a estrangera. Automàticament, doncs, la gent pressuposa que no entén el català i ja hi som.
Faríem bé de no pressuposar tant.
Em resisteixo a creure que és una batalla perduda, i segurament per això quan és estiu ja m'han dut uns quants cafès amb llet en lloc de cafès amb gel.
ResponEliminaUn blog interessant, el teu. Vagi bé!