L'espontaneïtat dels nens

Amb dos dies de diferència he viscut dues situacions molt similars. En totes dues, els protagonistes han estat nens d'uns 8 anys. Bé, això de l'edat pot no ser exacte, ja que m'és força difícil endevinar l'edat d'algú només amb quatre paraules que li senti dir. Però no ve d'un pam...

Divendres acabava de creuar el carrer Santaló cantonada amb Travessera quan vaig sentir uns nens que em venien de cara, tots cridaners, i una mare que deia "Vigileu, deixeu passar". Li vaig fer un gest d'agraïment amb el cap. Quan ja els tenia al darrere, sento un dels nanos que crida tot emocionat: "Està cega, mama, està cega!".

Avui, fa una estona, una mare i el seu fill viatjaven al meu costat al metro. Quan he fet un pas cap a la porta per baixar, la mare li diu: "Apropa't una mica, que deixarem passar millor". Llavors el nen li pregunta tot curiós i amb veu baixeta (però audible): "´´Es cega, mama? Per què? I és molt alta!".

Ja ho veieu, els nens no es mosseguen la llengua, i ben bé que fan, així aprenen. No passa el mateix amb les mares, malauradament. En cap dels dos casos he aconseguit sentir la resposta de la mare, m'imagino que de tan discretes que han volgut ser.