Ara mateix s’acaba la festa de fi de curs a l’escola de darrere de casa. Realment no sé si he de dir darrere o davant, perquè l’escola queda davant del meu balcó, però el meu balcó queda a la part del darrere de l’edifici. No sé si m’explico... Bé, tant és...
S’acaben dues hores de música infernal a un volum infernal i una hora més de karaoke escandalosament desafinat. Les vegades que he anat al karaoke he sentit i he patit de tot. Em guardaré ben bé prou de criticar els xous que s’hi organitzen perquè, al capdavall, mai ningú no m’ha posat una pistola al pit per fer-m’hi entrar.
Però aquest vespre és com si me l’haguessin posat... No he tingut més remei que sentir –que no escoltar- com xavals de totes les edats s’esgargamellaven per malimitar els seus ídols musicals.
I no cal dir quina era la llengua del 99% de les veus, presentador inclòs, oi? El presentador de torn només s’ha dignat a parlar en català per presentar el ‘Bóig pár tu’ (si el Carles aixequés el cap...). No, no se m’han escapat els dits: el Sau de 5è de Primària tenia un toc xava com el de la més esplèndida Sandra Camaca. No puc transcriure les desafinades estratosfèriques, però la lletra sonava més o menys així: “Sé molt bé kà des d’àquét bar yó no puc àrribar on ets tu. Pró dins là mevà copà véig ràflàxadà là tevà yum. Mà là bàuré, sàrvil i àcàbat, bóig pàr tu”.
Pel bé de la comunitat, que els nens cantin karaoke on només els pugui escoltar la iaia...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada