Truco a la meva mútua. M'atén una senyora catalana que em diu que, en el cas de la fisioteràpia d'esquena, per fer-me l'autorització els he d'enviar la petició del metge. Em pregunto per què necessiten veure el paper en el cas de l'esquena i no el necessitarien si la rehabilitació fos, posem, d'un dit del peu. Però la curiositat no és prou forta, no cal allargar la conversa innecessàriament. Li demano el mail.
-- Sí, miri, és autoritzacions@...
Fixeu-vos en les negretes i de seguida us les explico. De seguida, no patiu... El cas és que ho diu molt aaa poooc aaa poooc, intentant vocalitzar molt bé. Tan bé que no l'entenc, vet aquí quina paradoxa!
I no l'entenc perquè la bona senyora em pronuncia autoritzacions a la castellana. Ben cert, pronuncia la z i la c com a perfectes zetas castellanes. Total, que no sé si m'ha dit autoritzacions en una varietat de català que desconec (deu ser una evolució del catanyol!), autorizaciones en castellà o alguna altra cosa insospitada.
-- Perdoni, no l'he acabat d'entendre -li dic-. Ah, autoritzacions, amb tz, normal, en català, oi?
En efecte...
I llavors ve quan la meva ment de filòloga una mica malèvola comença a fer conjectures...
* Deu ser que no s'havia adonat que jo li parlava en català? Més aviat improbable.
* Deu ser que no sabia llegir en català? No, no ho crec.
* Potser ha pressuposat que jo no ho sabria escriure si m'ho pronunciava correctament? I per què ho hauria de pensar...
Més aviat deu ser que l'amable senyora està massa acostumada a atendre trucades de gent castellanoparlant que no saben escriure autoritzacions sense una empenteta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada