Vareta màgica

Tinc una vareta màgica que m'acompanya arreu on vaig. Avui ho he tornat a comprovar.

Avui hi ha vaga del sector de l'ensenyament de tots nivells, des dels més petitons de l'escola bressol fins als universitaris. No m'imagino una mani de menuts amb xumet pels carrers de Barcelona, però sí que estic tipa de viure les conseqüències dels ganàpies que es manifesten per la Gran Via, al voltant de la Universitat. Aquest matí abans de quarts de deu ja feien pinya a les diverses portes de la Facultat de Filologia i a migdia bloquejaven el trànsit de cotxes i vianants. A la Facultat no deixaven entrar ni alumnes ni professors.

Jo, que per prudència en dies com avui em faig fonedissa, ja és la segona vegada enguany que vaig a la Facultat un dia de vaga. I aquí és quan entra en joc la meva vareta màgica..., que no és més que el meu bastó blanc... Em dóna una impunitat sorprenent davant dels piquets informatius i literalment "m'obre les portes".

L'última vegada em va fer riure i tot. Em disposava a entrar a la Facultat a primera hora i em vaig trobar una dotzena d'estudiants/piquets asseguts als graons de l'entrada de Lletres. No vaig dir res, simplement em vaig acostar com qualsevol altre dia. Dues veus alhora van saltar "Ei, ei, deixeu passar!" i uns quants es van aixecar. Una tercera veu em va parlar directament a mi: "Hoy hay huelga, ¿ya lo sabe?". "Sí, gràcies, ja ho sé", li vaig respondre mentre pujava l'escala i travessava la porta. Els vaig fer adéu amb la mà. Res més. Ja era dins i ningú em va dir res més. Quan vaig pensar que ja no em veien, no em vaig poder aguantar el riure...

Avui la cosa ha estat diferent, si bé igual de suau. M'he acostat a una de les altres portes, la del carrer d'Aribau, i m'he trobat tot de gent asseguda a terra davant de les portes de vidre. Igual que l'altra vegada, un "Cuidado, cuidado" i ja tenia el pas obert. Avui, a més, s'ha aprofitat de la meva vareta una companya que entrava darrere meu.

A mig matí, la cosa ja ha estat diferent. Volia tornar a entrar després del cafè, però ai! ara no anava sola amb la meva vareta. Venia amb mi una profe (la meva "capessa", com es fa dir ella mateixa) i ja l'hem fotuda. Ningú s'aixecava, han començat amb la campanya "informativa" i hem estat cinc minuts argumentant amb ells. Finalment hem passat al·legant que només anàvem a buscar la meva motxilla (ep, era la veritat, que consti!).

Ja ho veieu. La meva vareta és ben màgica. Diguem que és perquè desperta respecte o, potser més encara, sorpresa i allò de "i jo ara què faig amb un cec!".

P.S. Gràcies, Pere, per rebatejar el meu bastó!