Salvador

Ostres, quina il·lusió vaig tenir dijous a la tarda. Anava a menjar alguna cosa després de la classe de ioga i a la cafeteria de l'ONCE em vaig trobar un amic. Fins aquí no sembla res d'excepcional...

Amb el Salvador ens coneixem de l'autobús. En general ens trobàvem als matins, quan jo anava a la Facultat i ell, a l'ONCE. El Salvador té una deficiència visual greu, però hi veu prou per reconèixer les persones quan les té a la vora. Per això, sempre que coincidíem al bus podíem seure junts i xerrar una estona.

Des que el conec, el Salvador té "el cor avariat" -com diu ell- i moltes dificultats per caminar, ja que fer 20 passes el deixa sense alè. Tant és així que ja fa més d'un any que va amb cadira de rodes. En té una d'elèctrica, que li permet desplaçar-se autònomament. Des que va motoritzat que no l'havia tornat a veure dret: ell puja a l'autobús, s'instal·la a l'espai reservat per a cadires i cotxets, i jo sec prop d'ell per poder xerrar.

Doncs bé, quan dijous vaig entrar a la cafeteria de l'ONCE i vaig sentir que em cridava, m'hi acosto i, ¡oh, sorpresa!, me'l trobo dret. "Salvador! Què fas dret?", li vaig preguntar tot agafant-lo pels colzes. "Oh, noia, aprofito i canvio el cul de seient", va respondre. Vam passar una bona estona compartint taula i conversa.

Ell va marxar abans que jo i no em vaig poder resistir. Quan es va alçar per instal·lar-se a la cadira de rodes, li vaig dir "Espera, abans de seure deixa'm que et faci una abraçada". No l'havia abraçat mai. Ens vam estrènyer fort i vaig notar entre els braços la seva corpulència. Al mateix temps, em va arribar la seva gran humanitat.