Ensopegades

En general sempre em sap greu ensopegar amb algú pel carrer. No són exactament ensopegades, són cops que dono als peus de la gent amb la punta del bastó. Em sap greu perquè solen espantar-se, per allò de trobar-se entre els peus una cosa inesperada. Jo, d'espantar-me el que se'n diu espantar-me, normalment no m'espanto. No tinc la sensació d'entrebancar-me per caure, jo, en aquests casos. Alguna vegada deixo anar el bastó per alleugerir el xoc, d'altres surt volant per l'impacte, en casos molt excepcionals me'l torcen... Però el 90 per cent dels cops no em cal més que aturar-me en sec i recollir el pal cap a mi.

La tipologia d'ensopegadors és molt variada. En tots els casos, són persones que no em veuen o que s'adonen massa tard de la proximitat del bastó. N'hi ha que s'estan plantats davant de la façana fent temps, d'altres que s'aturen enmig de la vorera per treure alguna cosa de la bossa, alguns -molt rars- que caminen davant meu més a poc a poc que jo, molts que seuen a la parada de l'autobús o l'andana del metro... Pobres innocents, tots aquests. I jo també, és clar. S'enduen un ensurt i la cosa no passa d'aquí.

D'altra banda, també n'hi ha que ensopeguen perquè baden... Són aquells que em vénen de cara tot creuant un carrer, en un passadís o a la vorera; els que s'acosten perpendicularment mirant qui sap on; els que em vénen per l'esquena, em passen pel costat i se'm creuen pel davant; i, ja no diguem, els que esperen el canvi de semàfor al meu costat i, tan bon punt es posa verd, comencen a caminar i se'm posen al davant. Aquests també són innocents, naturalment, perquè ningú té ganes d'entrebancar-se, però..., com si diguéssim..., no em saben tant de greu i, siguem sincers, de vegades em fan una mica de ràbia per badocs. Això sí, cal dir que són els que tenen més risc de fer-se mal i, de retruc, ferir-me el bastó. En els 20 anys que fa que la Teresa em va ensenyar a fer anar el bastó, crec que he fet caure tres persones, i totes del tipus "els que em vénen per l'esquena, em passen pel costat i se'm creuen pel davant".

Algun dia us parlaré de les miniconverses de les ensopegades, que són un joc de disculpes i contradisculpes prou divertit.

Tot això ha vingut perquè aquest matí he topat amb una noia que estava mirant un aparador. Era l'aparador de la llibreria del barri. M'ha sabut greu, és un bon lloc per estar-se absort una estona. Més encara si al final entres i t'endús un volum que t'ha cridat l'atenció.