Fa unes setmanes li escrivia a una amiga que s'estava recuperant d'una operació: "Bé, amb això que em dius veig que finalment li comences a veure les orelles al llop". I continuava així: "Realment no sé per què diem aquesta frase, no li trobo gaire relació amb el fet de veure la sortida d'un problema".
Ella, discreta, no em va corregir... I el comentari em devia quedar adormit en algun racó de la ment (adormit, que no oblidat, com veureu).
El cas és que, al cap d'uns dies, em vaig adonar del mal ús que havia fet de l'expressió. Va ser mentre escoltava la ràdio i un tertulià parlava del moment en què Zapatero va començar a "veure les orelles al llop" en el tema de la crisi econòmica. És curiós com la ment activa uns determinats circuits neuronals en qualsevol moment i et posa en primer pla un record que ni pensaves que havies enregistrat.
"Veure les orelles al llop" és veure que s'apropa un perill, no pas veure que ja se'n va. Un perill ajupiyt entre els arbustos del bosc i que espera el millor moment per saltar-te al damunt.
El que hauria d'haver dit a la meva amiga era "Bé, amb això que em dius veig que finalment comences a veure't les orelles". Reconec que tampoc sé per què ho diem així.
Ah, i confesso que m'he fet venir bé l'anècdota per escriure aquesta entrada, perquè, de fet, la meva amiga no és catalana, de manera que ens escrivim en castellà i crec que en castellà no ho diuen, això de "veure's les orelles".
Doncs jo no ho havia sentit mai, això de veure les orelles a alguna cosa (en el sentit de veure'n la solució). Al llop sí, però quan van maldades. Al meu poble, quan estàs a punt de solucionar un problema o d'acabar una feina, diem que ja li tens el peu al coll (ja l'has vençut).
ResponEliminaPere