Hores menudes

Aquests dies de festes familiars, sobretaules llargues i estómacs replens conviden especialment a allargar el dia fins a altes hores, fins allò que anomenem les hores menudes.

M'agrada l'expressió: "hores menudes". Té una sonoritat suau i una connotació de calma, de tendresa, d'afecte, de silenci... Potser sóc jo, que dono aquest sentit afectiu al mot "menudes". Perquè literalment no sé per quins set sous n'hem de dir hores menudes, d'aquestes hores que segueixen la mitjanit.

Curiosament, les nostres hores menudes no són "le petit matin" del francès, que correspon a la matinada, als moments abans que despunti el dia. Però sí que són les mateixes que els anglesos anomenen "wee small hours" (literalment 'menudes petites hores").

Però per què són menudes la una, les dues, les tres de la nit? Potser perquè són números baixos. Llavors, també haurien de ser menudes la una, les dues i les tres del migdia...

L'altre dia sentia un rellotge de paret tocant les dues i vaig pensar que potser en dèiem hores menudes perquè els rellotges sonen una estona més curta, fan menys escàndol, quan toquen les dues que quan toquen, posem per cas, les onze. Novament, però, per què distingim les de la nit i les del migdia?

Bé, tant se val, no en sé treure l'entrellat. Si algú ho sap, li agrairé que m'ho expliqui.

De moment, em quedaré amb l'emoció que em produeix sentir, llegir o dir l'expressió: "hores menudes". Una emoció que convida a coses boniques i a un silenci pausat.