Confiança i confidència

Vaig conèixer la senyora Roser ahir a la tarda. La vaig conèixer, vam parlar un minutet escàs i segurament no ens tornarem a veure mai més... Tot i així, em va explicar coses de la seva vida d'aquelles que no se solen explicar al primer que passa.

En el moment de conèixer la senyora Roser, jo m'havia aturat en un pas de vianants perquè el semàfor s'acabava de posar vermell. Ella es va aturar al meu costat i em va dir:

- No passis, és vermell. Quan es posi verd ja t'ajudaré.

- Ah, gràcies. També passa, vostè?

- No, però no hi fa res, he sortit a passejar i vaig sola.

- Està bé, això -se'm va ocórrer contestar-li, i aquí va començar la confidència.

- No, no està bé.

Poso cara de sorpresa... Ella continua:

- Surto perquè el meu marit m'ho fa passar... Mha malttractat tota la vida. Ara és pitjor, m'ho fa passar... Ara està malalt i protesta per tot -feia veu entre angoixada i enfadada.

- Vaja... Llavors surt per escampar la boira una estona.

Amb tot això, el semàfor ja s'havia posat verd i havíem creuat.

- Apa, ja hi som -va dir la senyora Roser, mentre em posava una mà a l'espatlla-. Com te dius?

- Eva. I vostè? -i li vaig agafar el braç contrari.

- Roser.

Vaig notar que m'empenyia suaument cap avall, o sigui que em vaig ajupir una mica i ens vam fer dos petons. Ens vam acomiadar cordialment.

Quina confiança per a una confidència així...