L'altre dia em vaig topar amb un senyor ben interessant. Tenia veu de gran, potser 80 anys, pausada i rogallosa, i una visió agradablement particular dels cecs.
Jo caminava per un xamfrà de l'Eixample quan em va aturar, sense més ni més. Em va tenir el parell de minuts que va durar la conversa agafada suaument del braç. Primer, com si sabés que anava a buscar un autobús dues travessies més enllà, em va informar de tot el que em trobaria pel camí, remarcant unes obres en una façana. Em va semblar molt amable per part seva i així li ho vaig manifestar.
Després em va fer una petita dissertació sobre el que pensava sobre els cecs, els sords i la gent sense aquestes discapacitats. Les seves paraules van anar més o menys així:
- Vosotros, los que no veis, teneis un privilegio, porque percibís mucho más que nosotros. Mira, el maestro Rodrigo era ciego, Salinas era ciego [no em consta que el poeta Pedro Salinas fos cec; potser es referia a Borges], Beethoven era sordo... Porque vosotros percibís cosas que nosotros nos perdemos. Los que vemos y oímos nos perdemos el subconsciente. Yo no te compadezco, yo te admiro.
Jo, sorpresa, vaig parlar poc. Vaig assentir a la genialitat dels mestres que anomenava i vaig agrair-li l'elogi per la part que em tocava. Me'n vaig acomiadar amb un somriure i una nova mostra d'agraïment.
Era sorprenent la senzillesa de la seva expressió, la naturalitat i la convicció amb què manifestava un parer segurament ben meditat. I em va arribar molt endins l'elogi explícitament no tacat de compassió. Perquè elogi i compassió són dos conceptes que se solen barrejar en la ment de la gent quan pensa en els cecs i altres discapacitats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada