Gent gran

Andana L1, Espanya, un dilluns al matí. He baixat del metro i m'acosto a la paret per buscar un banc. Una senyora m'agafa del braç:

- On has d'anar? T'acompanyo?
- Hola. Només buscava un banc, he d'esperar una amiga.
- Ah, doncs aquí en tens un.
- Molt bé, gràcies [li somric].

Em toca el braç una altra vegada i diu:

- Ai, que bonica ets...

Ric una mica, m'assec i ens acomiadem.

M'ha recordat alguna de les amigues dels meus pares. Una d'aquelles ja grans, 75 cap amunt, que em coneixen pràcticament des que vaig néixer. Amb els anys, encara que ens retrobem molt de tant en tant, s'ha anat consolidant una estimació recíproca. És aquest el perfil de persona que em podria dir fàcilment això de "que bonica ets".

Però aquesta senyora no la coneixia de res... Crec, doncs, que la seva expressió respon a una emoció espontània: perquè li he contestat amb amabilitat, perquè li he somrigut, perquè he dit "gràcies" o una mica per tot plegat.

Perquè la gent, especialment la gent gran, agraeix un tracte amable...