Fa unes setmanes vaig llegir una paraula que feia anys que buscava sense èxit. Era entotsolat. Sóc conscient d'haver-la estat buscant almenys des dels 20 anys, des que una professora genial ens va fer una classe magistral sobre algun relat artúric que no recordo... Em perdonareu, fa 17 anys... En el relat, el cavaller Lancelot veia gotes de la seva pròpia sang a la neu i restava ensimismado evocant els llavis vermells de l'estimada. Era més o menys així, ja ho he dit, fa tants anys...
Sí, 17 anys buscant una traducció per ensimismado, una paraula ben transparent. Perquè no estem ensimismados quan estem simplement abstrets, embadocats, contemplatius o a la lluna de València.
Doncs bé, amb entotsolat he trobat el mot català que més s'hi acosta. I també és ben transparent! Dividiu-lo en síl•labes i ho veureu.
Els significats no són exactes, tanmateix, i hi ha alguna cosa que no em convenç en les definicions del DIEC:
entotsolar-se
1 v. intr. pron.
[LC]
Fugir del tracte o companyia de la gent. Mentre els companys jugaven, ell s’entotsolava en un racó.
2 v. intr. pron.
[LC]
Abstreure’s, tancar-se en el propi jo. S’entotsolava en el record del fill mort.
El que no em convenç és el matís de negativitat que traspuen els exemples. Sembla que l'entotsolament sigui un estat del qual ens han de fer sortir pel nostre propi benestar. Però no només s'entotsola qui s'autoexclou o qui s'abstreu en records melangiosos. ¿Què me'n dieu d'estar entotsolat fruint de la remor del mar, anhelant tornar a ser amb la persona estimada (com el gran Lancelot) o recorrent els més íntims racons de la pròpia ment?
Que no us treguin del vostre entotsolament!
Ah, per cert, entotsolar-se no és un mot de nova creació, inventat per algun lexicògraf embadocat. Al Diccionari de l'Enciclopèdia comprovo que es remunta al 1917.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada